La creixent confrontació social i política que es vivia en la societat espanyola conforme avançava el segle XX va derivar en conflicte bèl·lic quan una part de l’exercit es va revoltar contra el govern de la República. El colp d’estat es va produir el 17 i 18 de juliol de 1936, de la mà dels generals Mola, Sanjurjo, Franco, Queipo de Llano i altres. La desigual resposta de l’exèrcit va provocar que el colp no aconseguira derrocar el govern i deixara el país dividit en dos bàndols que iniciaren una guerra civil que, amb el temps, es va internacionalitzar amb l’ajuda que distints països brindaren a uns i a altres.

Si l’objectiu fonamental dels colpistes era fer-se ràpidament amb la capital de l’estat, prompte hagueren de renunciar i dur l’ofensiva a altres fronts.

En els vora tres anys que va durar el conflicte suposaren un gran desgast dels dos exèrcits i un seguit de revenges personals entre els partidaris del govern o dels revoltats. S’estima que hi hagueren 500.000 morts en total.

La millor preparació i disciplina de les tropes rebels va propiciar la derrota de les forces republicanes i, per tant, la caiguda del govern constitucional. El general Franco, que al primers mesos de la guerra s’havia convertit en el comandament únic de l’exèrcit revoltat, s’autoproclamà Cabdill d’Espanya, i va instaurar una dictadura que va governar el país durant vora quaranta anys.

En desembre de 1937 va començar la Batalla de Terol, amb una ofensiva de les tropes republicanes per a recuperar la capital aragonesa, cosa que aconsegueixen el 8 de gener enmig d’unes condicions meteorològiques terribles, amb neu i temperatures al voltant de -18 graus. La 84 brigada mixta, composta majoritàriament per voluntaris allistats a les milícies, va tindre un paper destacat en la cruenta lluita pels carrers de Terol. La batalla va acabar inicialment el 8 de gener de 1938, amb la rendició del comandament de la guarnició revoltada de la ciutat.

Per la victòria, una de les més importants de la guerra per al bàndol republicà, la brigada va ser recompensada amb un permís. Així, entre el 16 i el 17 de gener recorren a peu 56 quilòmetres per a arribar a Rubielos de Mora, on s’instal·laren en un convent per a recuperar-se de l’extenuant esforç realitzat. No obstant això, dos dies després, davant l’ofensiva que va ordenar el general Franco per a fer-se de nou amb Terol, la brigada va rebre l’orde de tornar immediatament al front.

La frustració de la tropa és tan gran que vora 600 soldats del primer i segon batallons van negar-se a obeir. Després d’hores de tensió, van ser arrestats més d’un centenar d’homes i, per orde del tinent coronel Andrés Nieto, foren afusellats al voltant de 60 revoltats. No hi va haver cap juí, només es buscava acabar ràpidament amb l’acte d’indisciplina. La resta de detinguts es van lliurar del càstig, però sembla que 14 d’ells van poder escapar del convent durant la llarga nit del 20 de gener.

Es tracta d’unes plaques, semblants a unes medalles, que els militars duen penjades al coll per tal de facilitar-ne la identificació en situació de guerra. El seu ús es va generalitzar pel problema que suposava reconéixer un soldat mort en el camp de batalla, el cos del qual no podia retirar-se en el mateix moment. Hi havia la possibilitat de dur dos xapes idèntiques, una que es quedava al coll de l’infortunat i l’altra que se l’enduien els companys per tal de donar part al comandament. Tanmateix, hi ha exèrcits que usen una sola placa. En aquest cas, la xapa du un rebaix per poder partir-la fàcilment. Les dos mitats duen la mateixa informació.

Actualment les xapes contenen més dades, però les primeres només duien unes xifres i inicials per tal d’identificar la persona i la unitat en que estava enquadrada.

L’ocupació il·legal de bens immobles (pisos, cases, naus, camps...) no és un fenomen nou. A Espanya va ser molt freqüent als anys 60 i 70, quan es produïa una forta migració del camp a la ciutat. Principalment es dona en gent que no té habitatge ni diners per a comprar-ne o llogar-ne un.

Fou als anys 80 quan apareix el moviment “okupa”, amb motivacions socials i polítiques que, a més de reivindicar el dret a tindre un habitatge, constitueix un corrent que mou la gent a ocupar llocs sense ús o abandonats com a seu d’associacions que realitzen activitats culturals, formatives, polítiques, etc. Tenen un clar objectiu: transformar la societat actual.

Sense contar a qui deixa de pagar el lloguer però no se’n va de la casa (és un incompliment de contracte en què es pot demanar una orde de desnonament al jutjat), hi ha dos tipus d’ocupació:

-Entrar en una casa que està habitada. La llei ho considera violació de domicili i el propietari pot demanar a la policia que detinga els ocupants de manera immediata.

-Entrar pacíficament en un habitatge alié amb la intenció que quedar-se a viure o usar-lo regularment. Aquest cas és un l’exemple comú d’okupació. La llei l’interpreta com un delicte d’usurpació, i la resolució és complexa si es considera que l’ocupa s’ha instal·lat de fet en l’immoble.

Segons el periòdic El Huffpost, analitzant les denúncies presentades, sembla que el primer cas és molt infreqüent, i que el segon es produeix majoritàriament en pisos desnonats propietat de bancs o en immobles de titularitat pública.