1. Iolanda

18 de desembre. Café de la Malva. Entrevista amb Iolanda.

La situació és bastant incòmoda. Malgrat la meua llicenciatura en Periodisme, mai he arribat a exercir i no tinc cap experiència en entrevistes d’investigació. Però ací estic jo, fent-me passar per un membre d’una ONG dedicada a ajudar a drogoaddictes. Parle amb Iolanda, l’exnovia de Berni, que em torna a preguntar qui m’ha donat el seu número de telèfon, i jo mentisc i li dic que estava anotat en una fitxa de l’historial del seu ex. Em repeteix que no traurem res en clar perquè fa cinc anys que no sap res d’ell, però intuïsc que el pas del temps no li ha estanyat del tot les ferides. Aleshores, decidisc oblidar-me del guió que tinc en la ment i li pregunte com començaren a eixir. En avivar els records d’un temps feliç, les paraules flueixen amb facilitat i comença a relatar-me la primera cita...

Jo el coneixia de l’institut i em sentia atreta per ell. Tenia els ulls vius, i un somriure espontani que acudia als seus llavis sense demanar permís. Un dissabte em va invitar a sopar en una pizzeria situada en un complex d’oci als afores de la ciutat. Berni s’obstinà en anar-hi, encara que haguérem d’agafar un taxi que, per descomptat, pagava ell. La seua generositat, habitual per una altra banda, va incloure l’entrada per veure una pel·lícula d’estrena. S’ho vam passar d’allò més bé, i a l’eixida de la sala de cine, vam seure en un banquet apartat i a la fosca. No feia fred i ens abellia quedar-nos-hi una estona més. Berni era encisador, tan atent, tan alegre, tan simpàtic...  No era un xic corrent. En qualsevol situació em sorprenia amb unes eixides inesperades i originals. Per exemple, vaig veure una estrela fugaç, i al dir-li que havíem de demanar un desig, es va inventar un simple ritual per a facilitar suposadament el compliment dels desitjos.

-        Quina trajectòria duia l’estrela? –em va preguntar.

-        Ha creuat el cel d’esquerra a dreta.

-        Doncs t’has de tocar amb la mà dreta una part del cos.

Jo vaig seguir la broma i vaig agafar-me una orella, mentre reia.

-        Una orella, eh?  Això vol dir que es complirà una cosa que hages escoltat des que s’ha fet de nit fins que has vist l’estrela.

-        T’ho inventes tot.

-        Clar, però deuries provar, per si de cas.

-        A veure...  –vaig dir, mentre li clavava els ulls i simulava un gest picaresc–. A la pizzeria, he escoltat algú que em deia que li agradaria sopar amb mi totes les nits.

-        De veres desitges això? –va preguntar.

-        Sí.

-        Però pagaríem a mitges, val?

Vam esclafir a riure, sense apartar la mirada l’un de l’altre. Lentament, acostàrem les cares fins que vam fondre els llavis i vam ajuntar els cossos amb força. Després d’abraçar-nos i de besar-nos apassionadament, un seguit d’afalacs tendres van certificar el vincle sentimental que acabava de nàixer. Va ser aleshores quan Berni va traure de la butxaca de la caçadora una caixeta i me l’oferí.

-        Un regal per a mi?

-        Per a qui, si no? –em va dir.

-        Tenies tot açò planificat?

-        Jo?  Has sigut tu qui ha vist l’estrela fugaç, recordes?

Vaig desembolicar el paquetet, un poc nerviosa, i em quedí molt sorpresa en veure un anell.

-        Berni, açò què vol dir? –preguntí, tallada.

-        Que vull estar amb tu.

-        Però és excessiu! T’haurà costat un ou! Hui ningú no va regalant anells quan vol eixir amb una xica.

-        Jo sí.

-        No puc acceptar-ho. Deu ser molt car –vaig dir.

-        No val ni la mil·lèsima part del que jo sent per tu.

-    Açò és massa seriós i compromés –vaig protestar amb fingida alteració–. Total, fa un moment que ens hem besat per primera vegada i sembla que ja em demanes que em case amb tu!

-        No cregues que vas a parar-me. Pense anar a demanar-li la teua mà a ton pare, com es feia antigament.

-        Què dius?

-      Ara que, pensant-ho bé, en lloc de la mà et vaig a demanar sencera, perquè, total, què faig jo amb una mà?

-        Tu estàs com una cabra o et drogues?

-        Les dos coses –contestà ell.

Novament tornaren les rialles i les abraçades. En aquell moment vaig ser la més feliç del món. Em sentia molt afortunada per haver trobat un xicot com Berni. Em vaig colar per ell des del primer dia...

Iolanda es queda en silenci uns moments, assaborint la nostàlgia que, potser, du massa temps reprimint. Aleshores li pregunte si no s’imaginava que Berni era un drogoaddicte. Em diu que encara no ho era, però duia camí...

La mateixa primera nit, quan més a gust estàvem, es tragué una altra caixeta on guardava el material i es va enrotllar un canut. Li vaig dir que no m’agradava que es fera porros.

-    Açò no fa mal a ningú –va respondre–. A més, jo controle. Només fume en ocasions especials, de tard en tard, i sóc incapaç de fer-me’n dos seguits.

-        Doncs en les ocasions especials que estiga jo, celebra-ho d’una altra manera.

-        Si et vas a enfadar per això, et jure que no torne a encendre’n un en ma vida.

-        No estic enfadada, però no jures allò que no vages a complir.

-        Jure que et voldré fins el dia de la meua mort.

-        Mira que ets afalagador! –li vaig dir.

I els dos ens tornàrem a besar i a abraçar-nos com si l’esmentat dia de la mort estiguera a punt d’arribar. Però no, allò només féu que començar. L’endemà vam quedar al parc. Quan hi vaig arribar, el vaig trobar assegut al respatler d’un banc, mirant distret com els pares cridaven inútilment els fills per tornar a casa abans que es fera de nit. Quan em va veure, es va alçar i em va rebre amb una abraçada i un bes. No obstant això, després d’uns segons en què ens quedàrem paralitzats mirant-nos als ulls, vam encadenar uns besos tan apassionats que arribaren a cridar l’atenció de dos xiquets que jugaven a prop de nosaltres. Vam seure al banc i ens posàrem a comentar les novetats del dia fins que decidírem anar a prendre alguna cosa. Ja en la cafeteria, em cridà l’atenció que va voler una aigua natural mentre jo demanava un xocolate amb bunyols.

-        No berenes?

-        És que no tinc fam –va excusar-se–, he dinat molt i no em cap res més.

-        No serà que ahir allargares la nit i ara tens ressaca?

-        Què va! Me n’aní a dormir després de deixar-te en casa.

-        Sincerament, no sembles ser d’eixos que es giten prompte –vaig objectar.

-        Gita’t amb mi, si vols controlar-me l’horari.

-        Les agarres al vol, tu, eh?

Vam riure i seguírem parlant. Teníem  moltes coses que contar-nos, molt de terreny per explorar. Berni em semblava cada vegada més simpàtic, més ocurrent. Va haver un moment en què es quedà callat i li vaig preguntar què pensava.

-        A que no ho endevines? –em contestà.

-        No tinc poders telepàtics.

-      Potser no has jugat mai a “jo pense que tu penses”. És divertit, i només té una regla: dir sempre la veritat, encara que et faça vergonya –va advertir-me.

Va explicar-me que el joc consistia a endevinar què pensava l’altre, el qual havia de dir amb sinceritat si hi havia encert o no. Va començar ell.

-        Jo pense que tu penses que aquest joc me l’acabe d’inventar. Veritat o mentira?

-        Mentira. Pense que és un joc de veres, però no he jugat mai.

-        Molt bé! –exclamà ell–. Ara et toca a tu.

-        Jo pense que tu penses que sóc un poc tonta, i que se’m pot prendre el pèl fàcilment.

-        Fals! Totalment fals! Crec que eres llesta, si no, m’hagueres rebutjat.

-        Oh! No sé si parles bé de mi o de tu –vaig dir, irònica, abans de posar-me més seriosa–. Mira, et veig amb tanta làbia, amb tant de deseiximent que em pots colar qualsevol embolat. Fins i tot pots haver-ho fet ja.

Berni també va esborrar el somriure, va assentir i em prengué la mà tendrament.

-      Espere molt d’aquesta relació, saps? I no vull començar amb enganys. Tens raó. Abans t’he mentit.

M’havia dit que se n’havia anat a casa la nit anterior, després de deixar-me, i ara em confessava que no era cert, que va anar a buscar els amics que estaven per la zona de Cánovas. M’ho havia ocultat per si jo pensava que buscava més diversió perquè la meua companyia no l’havia deixat prou satisfet, però jo li diguí que no era així. Vaig acaronar-li la cara amb les dos mans i li vaig fer un bes. Mirant-lo fixament, li confessí que em sentia incapaç de dubtar d’ell.

-    Si estiguérem en un altre lloc, et demanaria que se n’anàrem al llit –em va amollar, de sobte–, perquè pense que penses que t’agradaria fer l’amor amb mi.

-        Ei! Això no val –vaig protestar.

-        Recorda la regla. Has de dir la veritat. Penses que t’agradaria fer l’amor amb mi?

-        No vas molt de pressa?

-        Iolanda, contesta. Sí o no?

-        Sí –diguí avergonyida.

Un lleuger somriure compartit expressava la felicitat que sentíem en eixe instant. Jo sóc una tia normal. No em semblava gens a les d’El meneíto, el pub que ell freqüentava, unes “nenes bé” obsessionades per tal tonalitat de maquillatge o per l’últim model de la marca de moda. Tanmateix, Berni s’havia fixat en mi, una companya de l’institut que no havia entrat mai en la competició per lligar-se a un dels xics més atractius de la promoció. En aquell moment, vaig intuir que es creava un lligam fortíssim entre els dos que no seria fàcil de trencar. Cap dels dos no podia imaginar que eixa relació seria tan intensa com destructiva.

A Iolanda li canvia el semblant. El relat s’esgarra en presentar-se espontàniament el record de com acabà la història. Li pregunte quan va començar a canviar Berni, i em diu que realment, qui va canviar sense adonar-se’n va ser ella...

Després de les primeres setmanes idíl·liques van vindre les discussions, quasi sempre per l’escandalosa quantitat de diners que Berni cremava en capritxos i en vicis. A sa casa, tots els mesos li ingressaven un esplèndid sou mensual en el compte, però, a més, sa mare li donava per sota mà tot el que li demanava. Però amb el pas del temps em vaig acomodar a poc a poc, i bé que vaig gaudir de la seua generositat. Acceptí de bon grat una invitació de cap de setmana a un hotel-balneari de luxe que havien rehabilitat a la platja de les Arenes. Tampoc vaig rebutjar la roba de marca que em regalava amb qualsevol excusa. I en una caixeta de fusta exòtica que em va dur d’un viatge que féu amb els seus pares a Tailàndia, vaig acumular més joies que totes les amigues juntes. I allí guardava també l’anell que Berni em va regalar la primera nit que vam sopar a la pizzeria. Des d’aleshores estava convençuda d’haver trobat la meua ànima bessona i, per damunt dels problemes que ell arrossegava, ens volíem amb bogeria. Les dificultats no feren una altra cosa que unir-nos més.

Jo tenia una bena als ulls i no veia la realitat, i això que ma mare ja m’ho advertia. Recorde una vesprada que vaig traure una vella cartera on guardava part dels diners que guanyava treballant a dies solts en una tenda del centre. Tanmateix, d’eixos estalvis només trobí un bitllet de cinquanta euros. Contrariada, el vaig traure i em quedí mirant una foto que havia fet a Berni al cau del riu, un matí de diumenge que anaren a passejar, quan començàvem a eixir, ja feia dos anys. Absorta com estava en els meus pensaments, no vaig sentir arribar la mare a l’habitació.

-        Filla, què fas?

-        No res –vaig contestar mentre tapava el bitllet sota la mà que recolzava al llit–. De sobte he recordat aquesta foto que tinc guardada en la cartera vella i l’he treta.

Vaig mostrar-li la foto, i dissimuladament em guardí els diners en la butxaca.

-        A que està guapíssim?

-        Guapo i jove –contestà la mare–, encara que ara el trobe un poc desmillorat.

-        És un virus que no acaben de trobar-li, ja t’ho he dit moltes vegades.

-        Jo crec que no es cuida...

-        Sabràs tu més que els metges? –vaig tallar-la.

-       Sempre està, millor dit, esteu de festa. Tu dius que no, però jo estic segura que els estudis no poden anar-li bé perquè el cos no pot aguantar eixe ritme. Per a estudiar, cal estar descansat.

-    Et preocupen les seues notes? –la vaig recriminar–. Vaja! Ara no fas més que trobar pegues. No era tan intel·ligent, tan simpàtic i tan educat?  No contaves a les veïnes que ta filla eixia amb un xic meravellós i amb diners?

-        Jo seguisc opinant el mateix, però hi ha alguna cosa, no sé quina, que no m’agrada. Des de fa uns mesos sembla que t’ha fet canviar. Tu has sigut sempre humil i t’has mantingut en el teu lloc, i ara pareix que et tinga dominada. Vas al seu toc, entres i ixes de casa sense horari, no sé, filla. Ja no eres com abans.

-     Com vols que siga com abans? –vaig cridar, posant-me dreta–. Tinc dènou anys! He canviat perquè sóc més major, i tu també, perquè cada vegada eres més romancera!

Vaig pegar mitja volta i vaig eixir de l’habitació. Deixí a ma mare preguntant què li havien fet a la seua xiqueta mentre em dirigí directament a la porta del carrer, l’obrí i me’n vaig anar, pegant una portada.

Li pregunte si no tenia amics que li feren notar que ja no era la mateixa, i aleshores em parla d’una conversa que tingué amb la seua amiga Mònica...

Feia setmanes que no ens veien, i ja no ens cridaven sovint, per això a les dos ens va semblar molt bona idea quedar a berenar per xarrar una estona. Ens van citar en una cafeteria cèntrica, i després de les salutacions i les preguntes protocol·làries, vam abordar temes més seriosos. Havíem sigut amigues inseparables durant l’ESO i el Batxillerat, i ara que la universitat ens havia distanciat, tiràvem en falta les converses íntimes sobre els projectes i els desenganys de la vida.

-        Estàs molt canviada, Iolanda.

-        Què va! Per què dius això?

-     No ho sé. Ens veiem de tard en tard, i d’una vegada a l’altra et trobe distinta. Abans no paraves i sempre estaves implicada en un fum d’activitats. Em cridaves per a comentar-me coses de la facultat o per a contar-me que Berni t’havia regalat açò o allò. Has tingut sempre molta energia. I ara, et trobe moixa.

-      Moixa! –exclamí–. No em faces riure. Si no et parle dels regals de Berni és perquè ja no me’n fa quasi. S’haguera arruïnat de seguir amb el ritme que duia. I de la facultat, què vols que et diga?  Els estudis actualment no són una prioritat per a mi.

-        Quina és la prioritat?

-        No ho sé, però he perdut les ganes d’estudiar. Estic desmotivada.

-        I què s’ha fet d’eixa filòloga que anava a menjar-se el món?

-        Se n’ha anat de vacances –vaig dir, rient sense convicció.

-        Aleshores, ara quan et donen la beca Erasmus te’n vas a buscar-la.

-        No l’he demanada. Ja saps que en casa no anem sobrats de diners.

-        I el que guanyes en la tenda? –em preguntà–. No tenies no sé quants estalvis?

-        Els he hagut de gastar en altres coses.

Mònica es quedà mirant-me fixament. Em coneixia massa bé per a passar per alt que, en cas d’haver de tirar mà als estalvis, la raó seria important, i li ho haguera dit.

-        Iola, què et passa?

-        No res.

-        No tens als ulls l’alegria de sempre. Va tot bé amb Berni?

-        Molt bé. No hi ha cap problema, de veritat.

-        Aleshores, en què t’has gastat els estalvis?

Vaig dubtar. Era la meua millor amiga i no li havia mentit mai, però semblava estúpid dir que part d’eixos diners li’ls havia prestat al nóvio, que tant prompte me’ls tornava, ja me’n demanava més. I pitjor era admetre que l’altra part se n’havia anat en pastilletes per al propi consum.

-        Li he fet un préstec a Berni, li han eixit mal uns negocis i no vol que s’assabenten en casa.

-        Però anem a veure, un tio que està folrat de pasta ha de demanar-te’n a tu, que eres una morta de fam?

-        Ja t’he dit que ha sigut un imprevist, i com està a males amb son pare...

-        Iola, a quin tipus de negoci es dedica?

-    No ho sé en detall. Uns amics havien llogat un local i feien d’intermediaris per a vendre apartaments en multipropietat, entre altres coses. Sembla que no ha funcionat i han perdut els diners, de moment.

Quan les circumstàncies et fan canviar les valoracions dels teus actes, una veritat a mitges no sembla una mentira. I això em passava, a mi. Era veritat que el meu nóvio s’havia ficat en embolics immobiliaris, però a sa casa ho sabien, i era la mare qui li havia deixat els diners.

-  El Berni que jo coneixia tenia debilitat per qualsevol substància que el col·locara, tu mateixa m’ho contaves –em va amollar Mònica, de sobte–. No s’haurà posat en el negoci de les drogues, per a finançar-se el consum?

-        Quin interrogatori! Açò sembla un tercer grau!

-        No digues ximpleries i contesta’m. S’ha passat ja a la coca i necessita més diners?

-        Estàs boja, tia! El meu nóvio no és cap drogoaddicte!

-    Al principi d’eixir amb ell et queixaves que estava sempre fent-se canuts i que prenia pastilles cada vegada més sovint.

-   Això és inofensiu! Tu també eres de la croada moralista que prohibiria, fins i tot, la cervesa?

-        Per la forma en què parles, jo diria que t’has fet com ell.

-        Doncs sí. Fume porros i prenc alguna pastilleta. I què? Et semble un dimoni?

-        Fa dos anys estaves en contra de tot això. Com pots dir que no has canviat?

Vaig sospirar de resignació. Pensava que era la cançoneta de tanta gent que troba mal qualsevol cosa que siga plaent, que només veuen perill.

-       Val, he canviat. Però no passa absolutament res. Jo controle, m’entens? –vaig dir-li, tota convençuda–. Admet que a Berni se li’n va la mà a vegades, i ja estic jo per a parar-li els peus. No faces una muntanya d’un granet d’arena, per favor.

-    Saps que jo no estic d’acord, però no sóc ningú per a dir-te el que has de fer –va dir Mònica–, ara, jura’m que em cridaràs si alguna cosa no va bé, si et veus en problemes, si tens ganes de xarrar...   Val?

Li vaig dir que sí. Fins i tot li ho vaig jurar perquè es quedara tranquil·la. Jo no entenia que la meua amiga mostrara tan poca confiança en mi, que em trobara tan canviada, com ma mare. Eren unes exagerades, pensava jo.

Com que Iolanda remarca que aleshores no trobava motiu per alarmar-se, li pregunte si també considerava normal que el nóvio començara a robar joies en casa per aconseguir diners. Diu que va ser molt ingènua...

Recorde un dia que va traure’s de la butxaca una polsera i me la va estendre per damunt de la monyica.

-        És molt guai. D’on l’has treta?

-        Era de ma mare.

-        Li l’has furtada? –vaig preguntar alarmada.

-        Què va, dona! Me la va regalar fa anys.

-        Ta mare et regala polseres?

-     Quan era menut, li comentí que estava molt guapa amb ella, i digué que me la podia quedar com a record.

-        I per què me la dónes?

-        No és per a tu, creguda –va advertir–. És per a vendre-la. Ens fan falta diners, no? Doncs es ven i en pau.

-        Però si ta mare et pregunta per ella...

Les meues prevencions sobraven, perquè Candela, sa mare, no trobà a faltar la joia fins a uns mesos després. No obstant això, els pares recelaven alguna cosa, i decidiren tancar l’aixeta dels diners. Tanmateix, la mare era molt molla i Berni li treia tot el que volia. Per això, quan arribava el cap de setmana, encara que es conjurava amb el marit per a no donar diners al fill, “oblidava” intencionadament la cartera en el moble del rebedor, casualment, amb un bitllet de cinquanta euros quasi a la vista.