INTRODUCCIÓ

 

Em dic Laura, i en les pàgines següents vos contaré uns fets que han marcat per a sempre la vida de la meua amiga Diana. Ens coneixíem de l’escola, des de feia anys, però la nostra relació es va enfortir en el grup de teatre, cosa que em va permetre viure de prop una transformació sorprenent. En unes poques setmanes, la meua amiga, més madura que la majoria de companyes, començà a perdre la prudència, a fer bogeries, a prendre decisions equivocades.

Aquesta és una història de contradiccions. De paraules ben intencionades que acaben dient el que no volien. D’amigues que t’ajuden, però no encerten a aconsellar-te bé. De situacions en què el cor planta cara a la raó. D’amistat i de manipulació. D’amor i també d’enganys. Sobretot, d’enganys.

A vegades, la realitat era tan fosca que Diana semblava una cega creuant un pont sense baranes. Al final va obrir els ulls, però no li agradà gens allò que va veure. Per sort, l’ànim i el bon humor no li van faltar, sobretot al sí del grup de teatre. Actriu i persona van barrejar els papers en una tragicomèdia que va durar uns mesos. Tot va començar en l’assaig en què Diana i Xelo van llegir al grup el fragment que havien adaptat d’una obra immortal: El malalt imaginari.

 


 

 

 

PRIMER ACTE

 

Una forma d’engany és que et diguen allò que vols sentir

 

 

Capítol  1

 

 

(L’escenari representa el despatx d’un metge, amb mobiliari de disseny. El doctor FERRAT està assegut darrere de l’escriptori, i té enfront JOSEP, el pacient.)

DR. FERRAT. Bé, Josep, en què puc ajudar-lo?

JOSEP. Mire, jo em trobe malament des de fa temps, i ja he passat per la consulta d’uns quants especialistes, tots un tall d’inútils que no han aconseguit curar-me.

DR. FERRAT. Què li passa?

JOSEP. És el ronyó, n’estic segur. Faça’m una analítica i ho confirmarà.

DR. FERRAT. Ha expulsat algun càlcul renal, una pedra, com sol dir la gent?

JOSEP. No

DR. FERRAT. Ha tingut còlics o ha patit dolors crònics en la zona lumbar?

JOSEP. Que jo recorde, no.

DR. FERRAT. Nota molèsties o picors quan orina?

JOSEP. No he notat res d’això.

DR. FERRAT. Potser el color de l’orina és obscur?

JOSEP. Jo crec que és normal.

DR. FERRAT. Escolte, per què pensa vosté que té cap problema renal?

JOSEP. No comencem, eh? (Mostrant-se molest.) Com si no sabera jo què em passa! L’he buscat, a vosté, perquè m’han dit que és dels més bons i cars, així que no se me’n vaja per les rames.

DR. FERRAT. (Amb to sarcàstic.) Si em diguera quins símptomes té...

JOSEP. Per exemple, quan torne de fer footing tinc molta set.

DR. FERRAT. (Segueix irònic.) Sí, pot ser el ronyó.

JOSEP. Generalment, en fer esforços físics, em canse més que abans.

DR. FERRAT. Ai! que serà el ronyó...

JOSEP. I quan estic veient la tele, m’entra soneguera.

DR. FERRAT. El ronyó! (Embalant-se.) I diga’m, de matí, quan sona el despertador, té ganes d’alçar-se?

JOSEP. Gens, ni miqueta.

DR. FERRAT. El ronyó! I quan fa calor, li agrada beure una cerveseta ben geladeta?

JOSEP. Ah, doctor, és de les coses més delitoses que conec.

DR. FERRAT. El ronyó! I li canvia l’humor si no pot veure el partit de futbol per la tele?

JOSEP. Em pose d’una mala llet...

DR. FERRAT. El ronyó! I es converteix en una persona agressiva quan la dona li demana que l’acompanye a comprar roba?

JOSEP. (Entusiasmat.) Doctor, sembla que em coneix com si fóra el meu metge de tota la vida.

DR. FERRAT. (Amb prepotència.) Té un ronyó atrofiat, però podré salvar-li l’altre.

JOSEP. Què sabut! Em diagnostica com si duguera anys estudiant-me.

DR. FERRAT. Vosté també ha sigut intel·ligent en vindre ací.

JOSEP. Crec que açò pot ser l’inici d’una bona amistat!

 

  Un aplaudiment espontani va premiar la lectura dramatitzada del text. Es tractava d’una adaptació bastant lliure del fragment de l’obra de Molière i, pel que semblava, va agradar a tots. Dirigits per Pepa, la professora de Llengua, “La Companyia”, que així ens déiem, la formàvem Diana, Xelo, Irene, Cesc i jo, que érem la colla d’amics supervivents del grup que tres anys arrere, en tercer d’ESO, vam cursar l’optativa de Teatre. A més, hi havia tres xiques que s’havien afegit el curs passat. Enguany, la directora ens havia embarcat en un ambiciós projecte on tots seríem autors, actors, fusters, pintors, perruquers i el que calguera. A diferència d’altres cursos, en què representàvem alguna obra clàssica, la proposta per a enguany era que nosaltres mateixos férem un muntatge amb adaptacions de fragments de peces conegudes i amb escenes originals nostres. Vam triar el tema de la preocupació pel cos, abordant aspectes com la moda, l’anorèxia, la salut, el gimnàs, la cirurgia estètica...  tot al voltant d’una idea central: El culte al cos pot ser una forma de enganyar-nos, de voler ser allò que no som.  I vam posar-li títol. Basant-nos en una frase feta llatina, l’obra es diria In corpore sano. Allò de la “mens sana” ho arraconàrem per a una altra ocasió, deixant clar que el muntatge tindria la seua dosi de bogeria, que totes les escenes s’abordarien des d’un punt de vista humorístic, no exempt de crítica.


   - Molt bé, xiques. Sembla que heu fet un bon treball –va dir Pepa.
   - L’obra original parla del ronyó? –va preguntar Cesc.
   - No, en realitat el metge diagnostica un mal del lleu –aclarí Diana–, però nosaltres hem preferit parlar d’una malaltia que ens resulta més familiar. Mon pare té còlics renals i conec tots els símptomes.
   - Podíeu haver triar un altre òrgan més suggeridor...
   - Cesc, no comences amb una de les teues! –va advertir Pepa.
   - És veritat. No volem donar-li un toc d’humor? Seria més divertit que el pacient, en lloc de tindre pedres al ronyó, tinguera un testicle inflamat, per exemple.

Les rialles foren inevitables. Per molt previsibles que semblaren les seues eixides, Cesc era el graciós oficial, perquè, a més de ser l’únic component masculí del grup, tenia sempre un acudit, una “parida”, un comentari que amollar. I tractant-se d’actors, ser considerat un pallasso era un vertader elogi.

   - Podria ser un maníac sexual en potència, com tu –va suggerir Núria.
   - En potència?  No m’infravalores, guapa –va contestar–. No, ara en serio. Ja sé que no em fareu cas, però imagineu que el metge li diu “li agrada la cervesa?  Doncs està clar! Això és perquè té un ou unflat!”.

De nou les rialles, fins que Pepa hagué de tallar-les. Li agradava l’ambient relaxat, però volia que analitzàrem seriosament el que féiem.

   - Xelo, vols explicar què heu respectat i què heu canviat de l’obra original?
   - Bo, en les dos versions, el pacient és un hipocondríac amb malalties imaginàries atés per un metge espavilat, però en el nostre muntatge no hi ha un atac a l’exercici de la medicina, més bé descrivim el cas concret d’un especialista que veu l’ocasió d’aprofitar-se d’un malalt un poc tronat, que s’ha autodiagnosticat abans d’entrar a la consulta.
   - I quina seria la conclusió? –preguntà Pepa–, que tots som un poc neuròtics quan tenim problemes de salut?
   - No ho sé. El que hem volgut reflectir és que quan tenim problemes, moltes vegades, més que buscar una solució, desitgem que algú ens confirme allò que pensem.
   - És una forma de falsejar la realitat –va afegir Diana–. Si tu no em dius el que penses, sinó allò que jo vull sentir, doncs m’estàs enganyat, no creeu?

 

Moltes vegades he recordat eixes paraules, perquè van ser una premonició. Paradoxalment, la meua amiga seria víctima del que acabava d’amollar: una forma d’engany és que et diguen allò que vols sentir. Semblava increïble, però aquesta sentència guardava un paral·lelisme sorprenent amb els fets que estaven a punt d’ocórrer i que canviarien la vida de Diana.

Va ser en acabar l’assaig quan la professora va plantejar el problema de sempre. Calia que s’incorporaren més xics al grup. No hi havia massa obres on poder acoblar set xiques amb un sol galant.

   -No tenim més opció que fer una nova campanya per reclutar gent –va dir Pepa–. Haurem de passar de nou per les classes. Hem d’esforçar-nos per fitxar xics.
   - I com ho fem? –vaig preguntar–. Molts d’ells pensen que el teatre és cosa de marietes.
   - Doncs que s’esforce Cesc –proposà Xelo, amb xufla–. A saber la imatge que dóna...
   - Escolta, guapa, jo no sóc qui he de captivar els mascles. Si no se n’apunten, serà per culpa vostra, que no sabeu fascinar-los.
   - Cal prendre mesures excepcionals –va dir Pepa–. Hem de vendre el producte. Si volem que algun company s’apunte a actuar, haurem d’anar on estiga i actuar per a ell.
   - I què faríem?  Representar un fragment? –preguntà Cesc.
   - No caldria. En interpretar un xicotet guió que cride l’atenció, hi hauria prou. Dividiu-vos en tres grups i prepareu-ho com si fóra un sondeig, que no parega que anem a la caça de nous actors. Ja buscaré jo l’horari adequat per a passar per les aules.

 

Tres dies després, mortes de vergonya, però amb la decisió d’un gladiador quan ix a l’arena del circ, Diana i jo vam creuar la porta de 4r C. Ens acompanyava Cesc que, pel contrari, entrava més tranquil que una mona. Pepa, que era la professora de llengua d’eixa classe, va anunciar als alumnes que ens cedia els deu minuts que faltaven per al descans.

- Bon dia! –em tocà obrir foc–, som integrants de La Companyia, el grup de teatre del centre. Em diuen Laura i curse 2n de batxillerat.

- Hola, jo sóc Diana, però em podeu dir Lady Di.

- Em dic Francesc i també podeu dir-me Lady Di –va amollar, mentre els improvisats espectadors esclafien a riure–. Bé, en realitat tots em diuen Cesc, i vull confessar-vos una cosa: m’agrada molt actuar, per això no m’importaria fer de princesa de Gales, si ho exigira el guió.

- Sabeu que ser actor no és tan complicat? –vaig seguir–. Sense adonar-nos-en, tots actuem constantment. Cesc i Diana vos faran una demostració.

     Vaig retirar-me a un costat, deixant el meu company enfront de l’audiència, a la qual, amb lleugers gestos, va donar a entendre que començava l’actuació.

- Quina desgràcia la meua! –va cridar ell, de sobte, gesticulant de forma exagerada, mentre els alumnes somreien, amb interés creixent–. Hui acaba el termini per a lliurar les làmines de dibuix d’aquesta quinzena i no les tinc. He de convéncer la professora perquè em deixe dur-les el pròxim dia.

- Carabasseta! –cridà Diana, dirigint-se a Cesc–. On estan les làmines?

- Ai, senyoreta!  Les tenia fetes, però no es creurà què em va passar ahir.

- Tens raó. Sospite que no m’ho creuré.

- El meu germà menut va agafar-me el bloc de dibuix i va ratllar tots els full, fins i tot els que estaven en blanc.

- I quina edat té la criatura?

- Tres anyets, però és molt bord.

- Pots dir-me com arribà a les seues mans el teu material escolar?

- Li’l va deixar la mare; diu que cal estimular-lo perquè, en un futur, estiga motivat per a fer els deures escolars.

- Molt curiós! De veritat que el motiva el Dibuix Tècnic de 2n de batxillerat?

- I tant! Després de ratllar-me el bloc, va dibuixar tres poliedres en perspectiva cavallera a la paret del rebedor. I amb retolador fosforescent de color fúcsia!

- Podies haver dut les làmines ratllades perquè jo les vera.

- Això volia fer, però mentre mon germà decorava la casa, Tobies, el meu gos, va deixar el bloc com una garlanda de cap d’any.

- Escolta Carabasseta, què opina ta mare d’eixes destrosses?

- No se n’assabentà. Hagué d’anar a l’Hospital perquè la iaia es caigué un bac i es va trencar el maluc.

- Quina història més increïble! Crec que ton pare hauria de vindre a parlar amb mi.

- Això no és possible. Té una ordre d’allunyament i no pot apropar-se a menys de cinc-cents metres de casa. No sé si sap vosté que vivim ací al costat, i clar, com que du el braçalet electrònic...

- Has guanyat, Carabasseta! Dus les làmines quan es normalitze la situació!

Els alumnes, que havien seguit divertits la representació, van aplaudir amb ganes mentre Pepa ens dirigia un gest de felicitació.

- Ateneu-me, per favor –vaig pregar–. Ara heu d’omplir un breu qüestionari que us repartiran els meus companys. Se vos demana l’opinió sobre alguns aspectes del teatre. També hi ha unes altres preguntes, per exemple, si us veieu capacitats per a actuar en una paròdia com la que acabem de fer, o quina escena voldríeu interpretar si fóreu actors.

- És obligatori? –preguntà algú des dels últims seients.

- Sí –contestà Pepa.

- Hem de posar el nom? –em preguntà una alumna.

- No cal.

- Jo et posaré el meu número de telèfon –va dir un xic de l’última fila, probablement repetidor, provocant comentaris impertinents per part dels seu companys.

- Contesteu individualment, per favor!

Em sentia incòmoda. Mentre els féiem el teatret semblaven bons xavals, però ara no paraven de riure; a més, les animalades anaven una darrere de l’altra, malgrat les contínues amenaces de la professora. Em vaig fer la sorda davant les xarrades que venien del fons de l’aula i, quan tocà el timbre que indicava el final de la classe, em vaig llevar un pes de damunt. Pepa em va fer un somriure pacient molt significatiu. “Açò ho he d’aguantar jo tots els dies”, semblava dir.

Diana i jo arreplegàvem els qüestionaris quan un dels alumnes que més havia molestat va acostar-se a nosaltres. Deuria ser repetidor, perquè aparentava més edat que la resta. Jo el coneixia només de vista. Recordava la seua cara de creuar-me’l pel pati. Estava molt ben plantat, i això no em sol passar desapercebut. Es va dirigir directament a Diana.

- Volia felicitar-te per la representació. Has actuat molt bé.

-Moltes gràcies.

- Te’n recordes, de mi? –seguí dirigint-se exclusivament a la meua amiga.

- Anàrem a la mateixa classe en primer o segon, i et diuen Miquel Verdú, no?

- Per als amics, Quelo.

El xicot féu un pas avant i va oferir una galta, a l’espera de rebre un bes. Diana aguantà impassible fins que l’altre es va fer arrere i continuà com si res.

- M’ha agradat molt, saps?  A mi, això d’actuar sempre m’ha atret.

- Doncs, podies apuntar-te al grup de teatre.

- Potser fóra una bona idea.

- I a què esperes?

- No estic del tot convençut –va dir ell, mentre dibuixava un somriure–. Per què no quedem i ho parlem amb calma?

- Hauràs de rumiar-t’ho tu a soles, Quelo. Ho sent. Jo estic molt ocupada. A vegades no tinc temps ni d’anar als assajos!

- Ni falta que fa. Tu eres una actriu nata. No t’ho deixes, perquè arribaràs lluny.

- Quan triomfe, et convidaré a sopar, val? –ironitzà Diana.

- Espere que siga abans.

- Tu apunta’t al grup de teatre i ja en parlarem.

- M’ho pensaré.

En buidar-se l’aula, Cesc enfilà l’escala cap avall ràpidament, i nosaltres ens quedàrem al replanell esperant Pepa, que se n’havia pujat al departament per guardar el material.


- Què em dius de l’imbècil eixe? –vaig preguntar.

- No l’insultes, que pot ser un nou fitxatge.

- Eixe? Si ha estat fotent tot el temps!

- Tanmateix, ha dit que sempre li ha atret això d’actuar –va argumentar Diana.

- Jo crec que volia lligar amb tu.

- Jo també, però ho té clar –va dir, rient–, ara...  què bo que està!

- Ah, creia que no te n’havies adonat –la vaig punxar.

- Està com un tren! L’hem de convéncer com siga perquè vinga a La Companyia.

- Relaxa’t, tia. No vulgues acaparar-lo, que tu ja tens nóvio.

- Tranquil·la, xica. El meu Dani li pega quaranta voltes a aquesta penyora!


 

Sí, el seu Dani era el nóvio formal. D’aspecte agradable, sense ser cap cosa de l’altre món, tenia la virtut de caure molt bé a la gent. Era simpàtic, cortés i de parla amable.  Estudiava Informàtica a la Universitat Politècnica de València, i anava al mateix grup que Jaume, el germà de Diana, que va ser qui li’l va presentar. Duien cinc mesos eixint junts i feien bona parella. Si ella era guapa, intel·ligent, apassionada i solidària, ell destacava per ser treballador, temperat, segur de sí mateix i amant de l’esport. Era fill d’un advocat de cert prestigi a la capital, per això, la mare de Diana, d’idees tradicionals, veia en el xicot un bon partit per a la filla: era de bona família, amb diners, i tan educat... Les amigues veien el príncep blau que hagueren desitjat per a elles mateixes. Anava tan ben vestit!  Parlava amb tant d’encís! Semblava tret d’una pel·lícula, quan apareixia amb el cotxe esportiu, les ulleres de sol i la roba de marca. A mi, la veritat, no m’impressionava tant. No es podia dir que li mancaren motius per a tindre tan bon cartell, tanmateix, per al meu gust, era bastant cregut i un poc autoritari.

 

Quan l’endemà ens dedicàrem a revisar els qüestionaris, hi hagué un rebot general que va paralitzar l’activitat. A dos alumnes els havia semblat graciós apuntar coses de mal gust sobre la representació que havíem fet. Fins i tot, feren comentaris vertaderament ofensius sobre la meua amiga. La indignació va créixer tant que, al final, la professora decidí suspendre l’assaig i ens va enviar a casa perquè ens tranquil·litzàrem.

- Diana, oblida-ho –va insistir Pepa, mentre eixíem de l’aula–. No et calfes més el cap, que no val la pena. No són més que quatre bajanades escrites per un subnormal.

- Ja ho sé, però em fa molta ràbia.

- L’assumpte no mereix que li prestem més atenció.

- És que no puc entendre com han gosat posar eixes animalades i, a més, a tu també t’han faltat al respecte! –seguia queixant-se Diana.

- No et preocupes, que jo ja sé què he de fer –deia Pepa–. No li pegues més voltes.

- Té raó –vaig dir–. Anem-nos-en!

Vam eixir amb un silenci inusual. Cesc no havia vingut, Irene i Xelo mogueren ràpidament perquè tenien pressa, i la resta de companyes callaren. Jo tampoc diguí res. Vaig pensar que calia deixar que Diana s’asserenara. Des que va llegir els maleïts fulls, s’havia acalorat molt. No hi havia per a menys. La barreja de comentaris despectius, obscenitats i al·lusions a una calúmnia que va fer circular un pretenent rebutjat temps arrere, podia afonar a la més valenta.

- Canvia el xip –vaig dir-li, ja al carrer–, que ahí tens al nóvio esperant-te.

Recolzat en el cotxe, amb el Marca entre les mans, Dani s’esforçava a llegir amb la poca llum que li arribava d’un fanal, i no es va adonar de la nostra presència fins que no estiguérem davant d’ell.

- Quines cares! Què ha passat?

- No res –va contestar Diana, mentre el besava–. Estic enfurismada.

- Per què?

- Recordes que ahir vam passar per les classes per captar actors? Doncs bé, en dos dels qüestionaris que van omplir, uns imbècils han posat un grapat de marranades.

- S’han clavat amb tu?

- En un full, sí. M’han tractat de puta per amunt.

- Digues qui ha sigut, que li trencaré la cara! –exigí Dani.

-No ho sabem. El qüestionari era anònim. Vam estar en tres classes, però pensem que deu ser d’un grup de la ESO, 4t C probablement.

- Ho sap el director?

- Li ho dirà Pepa –vaig contestar–. També ha hagut estopa per a ella.

- Han gosat insultar una professora? Quina gentola!

- Ha estat molt desagradable, de veritat –va dir Diana, mentre buscava l’abraçada de Dani, que seguí amb l’interrogatori.

- I no sospiteu de ningú?

- Deuen ser repetidors –vaig suggerir–. N’hi havia uns quants, i van armar gresca.

- Li ho podríem preguntar a Quelo –va proposar Diana–. Qui ho haja fet, se les donarà de xulet davant dels amics. De segur que el fondo sud se n’assabentà a l’instant.

- Probablement, però Quelo no et dirà res –vaig advertir–. Per molt que et fera la rosca, no voldrà trair un company.

- De qui parleu?

- D’un de 4t C, que anava a la meua classe fa anys.

- Si parle jo amb ell, de segur que canta –digué Dani.

- Ni se t’ocórrega.

- Deixa’m que me n’ocupe jo a la meua manera. Tu no has de preocupar-te de res.

-  He dit que no! Quan el veja, ja li preguntaré jo, però tu estigues tranquil, que dels interrogatoris s’encarreguen en la direcció.

 

Aleshores, jo no sabia res, però poc després Diana es va connectar a un xat i li ho va contar tot a una altra persona. Una persona que no era de la colla. Algú que jo no coneixia. Tant de bo la xarxa no haguera anat bé eixa nit!