Mª José Carbonell. Professora de Literatura

El primer que em va sorprendre d’aquesta novel·la és que les dones són les protagonistes, dones adolescents que estan descobrint el món; a més, una d’elles, Laura, serà la nostra narradora, veurem la realitat des de la seua perspectiva.

El teatre dona sentit a l’obra en dues vessants. Per una banda ens trobem davant d’una colla d’adolescents que comparteixen aquesta activitat i la duen a terme en un institut. Per una altra, és el teatre l’element que estructura la novel·la. Una estructura, cal dir, perfectament elaborada: tres capítols per acte i tres actes que comencen amb representacions teatrals plenes d’humor, de sarcasme i d’ironia.

Un altre dels aspectes que més m’agrada de l’obra de Vicent i d’aquesta en particular és l’ús del llenguatge col·loquial. Els diàlegs reflecteixen perfectament el mon quotidià sense donar la sensació de cap afegitó ni recurs forçat, cosa que dota de naturalitat a uns personatges van desprenent-se dels prejudicis que tenen en el moment que van vivint la realitat i canviant amb ella.

Amb el seu pont sense baranes, Vicent ens fa una invitació a conèixer el món adolescent amb tota la seua complexitat. Un món difícil on conviuen les xarxes socials i els amics a les orxateries, les drogues i les ONGs…  on tornen a tenir importància les mirades, els xicotets detalls, les converses tardanes, les primeres vegades… Un món, al cap i a la fi, apassionant tant pel que ocorre com per com es viu.

Josep Císter Rubio. Productor executiu i guionista en Bambú Producciones.

Escriure un llibre ja entranya un mèrit enorme, que el publiquen, amb els temps que corren, és garantia d'un treball ben fet. I eixa és la sensació que queda després de la lectura d'Un pont sense baranes. Un treball que, al meu parer, no està dirigit únicament a adolescents. Vicent posseeix quelcom, que també destil·lava la seua primera obra El diari del pare (www.eldiaridelpare.webs.com), una visió de l'adolescència ancorada al relat modern, sense indici de postmodernisme, que permet que ens acostem sense por a l'obra des de qualsevol edat i punt de vista. Construcció de personatges sense massa complexitat que deixen mostra del que són des del primer capítol del primer acte. I tot això adobat amb un sentit de l'humor àcid, que després de dues novel·les, sembla marca de la casa. Un humor personal, únic, que fa la lectura amena, senzilla i ràpida.